Per a ser neutrals, anem a agarrar-ne com exemple la mateixa simple paraula, "collons", que en valencià fruix encara de més idiosincràcia i personalitat, com estem a punt de demostrar. És una paraula ben coneguda i freqüentment utilitzada, que tècnicament, com és ben sabut, fa referència als atributs masculins. A banda d’eixa definició, el diccionari afegix una segona acepció de manera taxativa: expressió vulgar que principalment es fa servir per a mostrar sorpresa o enuig (¡collons!).
Com està clar que no tots els veuen del mateix tamany, les dones preferixen els diminutius (¡collins!), bé siga per finura o bé perquè sempre els consideren d’un volum inferior a l’ideal. Ans la impossibilitat de trobar-ne un únic parell que les satisfaça (aquell home sí tenia els collons com dos punys), s’arriba a emprar una figura molt excepcional en la nostra llengua, la reiteració del plural (¡collinsos!) o inclús prefixes enfortidors per a una crida general (¡recollinsos a mi!). Com ningú està satisfet amb la grandària que en tenen i molt menys la parella, no en falten demandes i així se'n fan encàrrecs (¡mana collons!) o es busquen els exemplars més apreciats i difícils de trobar (¡i un colló de mico!).
Però la cosa es complica si va acompanyat d'un numeral, perquè rep significats diferents; així, "un" significa car i costós (valia un colló), "dos" significa valentia (té dos collons), "tres" significa menyspreu (m'importa tres collons) fins qualsevol número molt gran i parell, el qual conferix dificultat (em costà mil parells de collons).
El verb canvia el significat; pot indicar valentia (aquella persona té collons), encara que en admiració pot significar sorpresa (¡però mira que té collons el tio!), posar-ne, expressa un repte, especialment si es posa en alguns llocs (posà els collons damunt la taula), i se'ls gasta per a apostar (me talle els collons si...) o per a amenaçar (¡te talle els collons!). El temps del verb emprat pot canviar també el significat de la frase. Així, el temps present indica molèstia o enuig (això em toca els collons), el reflexiu significa ganduleria (es toca els collons), però l'imperatiu torna a expressar sorpresa (¡toca't els collons!).
Els prefixes o sufixes modulen el seu significat: "a" expressa por (està acollonit), "es" significa una destroça fatal (s'ha escollonat), però "des" és cosa de rialles (s'estava descollonant de mi), i si "ut" vol dir perfecció (collonut) tenim que "ada" en minva valor (això són collonades). Les preposicions també matisen l'expressió. "De" significa èxit (m'isqué de collons) o quantitat (feia un fred de collons), "per" expressa voluntarietat (ho faré per collons), "fins" expressa el límit d'aguant (estic hasd'als collons), "amb" indica coratge (era un home en collons) i "sense" indica justament la covardia (era un home sense collons).
Marquen el seu sentit de manera rotunda el color, la forma, la llisor o el tamany. Per exemple, la majoria d'edat s'atorga de pares a fills per la seua foscor ("ja tens els collons prou negres per a fer eixes mariconades"). En canvi d’altres colors com el morat expressen que fa un fret que pela (se'm quedaren els collons morats), però en canvi si allò que es pela son els mateixos collons indica experiència (tenia els collons pelats de repetir-ho). Per últim, la forma pot indicar l'avorriment (tinc els collons quadrats d'esperar-te).
Més relacionat amb el seu significat original en trobem diferències segons el contingut, perquè encara que prou delicats en la realitat, en l’expressió oral semblen d'un material elàstic i molt resistents: (la xicona eixa li està unflant els collons) i poden estar a punt d'esclatar o d’ebullició. En general la conseqüència més greu mai supera la coentor posterior (acabí en els collons coguts). Una volta que l’home ja pot desfogar-se’n, ho sol fer amb excés (acabà en els collons espremuts). En este moment es torna a repetir tot el procés.
Però la posició i el tamany són en definitiva allò més important (té dos collons grans i ben plantats), encara que n'hi ha un tamany màxim (té els collons com el cavall de l'Espartero) que no se'n pot superar, perquè si no, comença a indicar pesadesa o imbecilitat (li penjen, se'ls xafa, s'assenta sobre ells i inclús pot caldre un carretó o una palanca per a desplaçar-los).
En definitiva, en els collons està lo bo i lo roïn, ahí residix la voluntat i en vénen les ordres (perquè m'ix dels collons), poden gaudir de vida eterna (¡que visquen per sempre els teus collons, torero!) o poden ser desqualificats (el tiraren per colloner), però ¡què collons!, si creus que accepcions li'n falten a la paraula, envia-me'n una nova... ¡caracollons!